Dàrder

I cor, i cor
i dàrder en de na frèsa mai fini­da,
frèce negre a scrièr, aleghèr,
‘n del celest de la sera che l’è dré a nà.
I siga, i can­ta
i dàrder’n del löster del sò neghèr;
frèce de n’arc ora­mai sotràt,
ma de na cur­sa mai des­mente­ga­da.
I scapa i dàrder
frissus,’n de n’ acqua che la fàl föm
i se scond sota la gron­da del casal;
i scapa del dalfinà del tem­po­ral.
El ciel dei dàrder
el cam­bia amó de culùr;
entant, dedré ai mon­cc de là,
i nigoi che brun­tu­la, i va vià.
I dàrder dela me stag­iù
i taca amó a vulà sura i cópp,
sol sec del teré, sö l’istà,
sö i mel­ghècc del fur­mintù.
I è nacc drè a n’ös:
i dàrder, la zuen­tù, le straènt,
saràcc’n del gran solér del temp:
scundìcc sul per tignìi a ment.